Quan s’encarrega l’afitament d’un polígon es barregen la realitat d’un projecte , les superfícies venudes i registrades, la realitat construïda, les superfícies reals, l’afitament en sí i la seva perdurabilitat…
Sovint es planteja l’afitament com un tràmit que cal complir per part d’una constructora o promotora abans de lliurar l’obra acabada, però sabem per experiència que si no es fa a consciència, els problemes apareixen tard o d’hora, ja sigui en el moment d’implantació d’un nou projecte on podem trobar falta de coincidència entre el plànol que acompanya la compra-venda i la realitat, o la inexistència de fites. En aquest últim cas pot passar que el primer que implanta la seva tanca, de no fer-ho de forma rigorosa, pot condicionar l’edificabilitat o l’accés de les parcel·les veïnes.
En el cas que ens ocupa, explicarem quin ha estat el procés de revisió dels vials, revisió de parcel·les, implantació de fites i generació de plànol de compra-venda.
Així doncs, el primer pas ha estat realitzar un aixecament topogràfic d’obra acabada, prenent dades de totes les voreres, ja que els amples definits a projecte marcaran tant la dimensió real de les parcel·les com l’alineació del front de parcel·la on caldrà situar les fites corresponents.
En aquesta fase dels treballs decidim deixar unes bases repartides per tot el polígon, les quals ens han de servir per mantenir el mateix sistema de referència per a la totalitat dels treballs, així com per a les obres d’edificació que s’implantin posteriorment.
Sobre el topogràfic se sobreposa el parcel·lari segons projecte i s’adapta a la realitat, mirant de mantenir per sobre de tot, aquells aspectes característics de la parcel·la, com són amples de vorera fixats, longitud mínima del front de parcel·la i revisió de la superfície, notificant a la propietat aquells casos en que la variació de la mateixa supera els mínims establerts per a cada cas (solen estar entre l’1% i 5%). En general acostuma a tractar-se de petites adaptacions, però necessàries.
Amb l’aprovació per part de la propietat o de l’arquitecte redactor del projecte del re-ajust de les parcel·les, preparem el llistat de coordenades i l’introduïm al G.P.S. El replanteig el durem a terme amb RTK, amb base de referència, amb precisió centimètrica, i controlant sempre les bases implantades en la fase d’aixecament topogràfic. Procedim al replanteig marcant amb pintura cadascun dels punts on es posaran fites, fins i tot aquelles que per l’existència d’elements com arbres o construccions encara existents, caldrà desplaçar sobre l’alineació.
Ha arribat l’hora de triar el tipus de fita, tria que farem en funció del preu de la mateixa, la dificultat d’implantació o la durabilitat.
En el cas de la vorera gairebé sempre triarem claus tipus GEO-PUNT, ràpids de posar amb un trepant autònom.
Per a l’interior de parcel·les, una bona opció són les fites tipus FENO, en les seves variants pel que fa a mida, material (plàstic, resina, formigó, ferro…). Aquestes fites tenen un sistema d’espàrrecs metàl·lics que s’expandeix sota terra i les fixa de manera fiable. Quan el terreny és tou no hi haurà entrebancs per posar-les a cop de mall, però si tenim un terreny mixt de grava i roca, un mall no servirà, i una fita necessitarà d’un trepant potent i un grup electrogen per poder-se materialitzar sobre el terreny.
Col·locades totes les fites caldrà etiquetar-les per facilitar-ne la localització als futurs propietaris.
Acabats els treballs d’afitament, s’aconsella preparar un plànol per a cadascuna de les parcel·les, amb acotacions de la seva geometria, superfície, i llistat de coordenades absolutes, de manera que si aquest plànol passa a mans del nou propietari, pugui implantar la seva obra amb gran precisió, evitant així probables maldecaps en el futur.
